Etimològicament la paraula Fisioteràpia deriva de grec “Physis” que significa “natural” o “naturalesa” i de “Therapéia” que significa “terapèutica”, “tractament” o “curació”.
L’Organització Mundial de la Salut, OMS, (1958), defineix la Fisioteràpia com “l’art i la ciència del tractament mitjançant l’exercici terapèutic, el calor, el fred, la llum, l’aigua, el massatge i l’electricitat. A més, inclou proves elèctriques i manuals per determinar el valor de l’afectació, la innervació i la força muscular, proves per determinar les capacitats funcionals, l’amplitud de moviment articular i mesures de capacitat vital, així com ajudes diagnòstiques per al control de l’evolució”.
La World Confederation for Physical Therapy, WCPT (18 maig 1967) la defineix d’acord amb dos vessants:
- la vessant relacional. “És un dels pilars bàsics de la terapèutica, dels que disposa la medicina per curar, prevenir i readaptar als pacients. Aquests pilars estan constituïts per la farmacologia, la cirurgia, la psicoteràpia i la fisioteràpia”.
- la vessant substancial. “És l’art i la ciència del tractament físic, és a dir, el conjunt de les tècniques que mitjançant l’aplicació d’agents físics curen, prevenen, recuperen i adapten als pacients susceptibles de rebre un tractament físic”.
Aquesta definició estableix una visió de la Fisioteràpia com “art i ciència del tractament físic”, i la incorpora com un pilar bàsic de la terapèutica, relacionant-la amb altres ciències de la salut, fent un especial esment a la finalitat de la Fisioteràpia (curar, prevenir, recuperar i readaptar).
